QUIN CANVI DE CLIMA!!!

Les últimes dades sobre la temperatura mitjana que hem tingut aquest més de juliol de 2006 a Catalunya confirma, quan es compara amb les mitjanes de les darreres dècades, la progressió accelarada que des de finals dels 80 pateixen les temperatures.

L'escalfament global és un fet: el gel s'està fonent a la major part del planeta, només resta un lloc a Xile on les geleres semblen progressar.

I nosaltres què hi fem?

La majoria dels catalans estem preocupats per l'inici de les vacances: uns per la dràstica baga dels treballadors d'Ibéria o pels embussos de l'operació sortida i uns altres per si vindran prous turistes i faran la despesa de la qual molts vivim.

Sembla que estiguem garratibats i esmaperduts davant els problemes quotidians, incapaços de veure en perspectiva el moment tan crític pel qual discorre el futur planetari. Se'm fa difícil entendre que ens capfiquem en baralles de tota mena: d'identitat, de territoris, de cultures, de consum, de tràfic, de parella, de pares a fills... I mentrestant la caldera d'una civilització basada en el consum energètic i el consegüent excedent de calor, va fent bullir l'olla on hi estem tots posats. No hi ha escapatòria; o reflexionem i moderem el ritme de fabricar calor o acabarem amb greus conseqüències climàtiques.

Aposto per fer alguna cosa des de Calella, primer a títol individual agafant el mínim possible el cotxe, reciclant, plantant i regant arbres de l 'ecosistema mediterrani i suant sense fer servir aire condicionat.

Torno a les cavernes?
per cert als refugis antiaeris de la Guerra Civil que es conserven al Parc Dalmau si està més fresc que enlloc. Jo no sé si els científics, programadors, arquitectes i altres ments pensants serien capaços de reflexionar sobre aquesta anècdota i mimetitzar alguna de les condicions d'aquests refugis i traspassar-la a les noves edificacions.
Bé, ja ho vaig comentar en un altre escrit m'agrada moure'm lleuger d'equipatge i afegeixo: observar enrera per fer més ferm el pas endavant.

La suma de les actituds individuals més una política, en el meu cas municipal, que primi i propicii aquests comportaments està en la base d'un canvi petit però consistent.

UNA MICA DE FRESCA

Quin any!!!

La política també respira de la climatologia que tenim, no hem pogut acabar el mandat de quatre anys del primer govern d'esquerres que hem tingut a Catalunya en aquests darrers 26 anys. No és que no s'hagi treballat a fons i amb certa cohesió del govern però si que les sortides de tó pròpies d'una manifesta incontinència, més la magnitud dels canvis proposats no sempre assumits amb la suficient prudència, i més la dificultat d'assumir el pacte com un valor per anar endavant, ens han portat a una xafagor difícilment respirable que clama a una gota freda tardoral que amb la seva aigua descarregui l'ambient.

Serà en José Montilla la gota freda tardoral que ens faci respirar de nou sense provocar gaires inundacions o acabarem amb una sonora castanyada tardorenca sense veure una gota d'aigua???

No puc amagar que els trons i llamps d'en Maragall, com sacsejada que remou fins l'últim racó, era un projecte que m'engrescava tot i que, a poc a poc, s'anava segant el seu propi camí fins arribar a un carreró sense sortida.

Res a dir, seguim, calor sufocant...

El ventilador prop de l'ordinador m'empaita l'esquena amb el seu remolí d'aire. Tinc ganes d'aigua, de fresca enmig de l'estiu, de què en Montilla se'n surti sent com és; treballant en equip i rigor, aprenent dels propis defectes sense caure en la crítica fàcil cap als altres.

Diu-me romàntic però amb la baralla i el dogma no hi ser conviure per gaire temps.

I si un dia d'aquests ploguès de debó, sense fer gaires xargalls, i el país de dalt a baix poguès tornar a respirar.

Bé, tard o d'hora arribarà...